Toca un any nou, fer noves amistats i mantindre les velles.
Des de que tinc tres anys no me mogut del col·legi Ramiro Izquierdo on he passat els millors anys del que porte de vida i qui s'ha convertit en una segona casa per a mi i per a tots els que hem passat per aquelles aules. No em puc queixar de res, tot el que estava al meu voltant era perfecte, entre els companys vam fer pinya seguida, el director com un pare i amb els mestres sempre ha hagut un bon rotllo.
Me'n recordo d'aquelles aules plenes de cadires, on en ocasions no canviem tots a classe i teníem que eixir a una altra aula. Aquella olor de rata morta pudenta que feia solament entraves a classe, a humanitat suada i ja quan anaven les ovelles te mories de la pudor. Dins d'elles hi havia quatre aparells necessaris una pissarra on no es veia el que s'escrivia i que fa uns anys la van tintar de negre i encara es veia menys, dos penjadors trencats, perquè la gent és penjava d'ells, l'armari del mestre que es no podia deixar res, si no quan tornaves a per allò que deixaves ja no es trobava dins i dues prestatgeries on no hi cabia res de res.
La cantina de l'escola, els dies al menjador amb aquelles sopes fredes i amb pèls de la cuinera, la truita que no era d'ou, el gelats líquids... tot el que tinc són bons records, no em puc queixar per a res.
Els uniformes, aquella vestimenta de color verd que quan feia fred tenies que portar com a molt unes mitges, perquè no deixaven portar res que no corresponguera a la vestimenta del uniforme, les faldes d'estiu eren de tela de paper i encara no feia una mica d'aire s'aixecava i totes les vergonyes per fora.
Una de les millors històries o que més me'n recordo, va ser l'any passat a principi de curs, tots els de la meua classe van començar a emportar-se'n les copes de les altres classes, ficant-les totes en la nostra aula, quan el director s'en va adonar del que passava ens va castigar a tota la classe sense pati durant una setmana, el pobre home es pensava que allò per a nosaltres es un càstig, però era tot el contrari era millor que un pati qualsevol. També me'n recordo de quan se'ns va ocorri fer una interpretació de Julieta i Romeo i vam estar fent-la per totes les classes, o quan jugaven al balontir, joc que ens agradava, o a la corda, quantes vegades ens haurem caigut amb aquella corda que emblava d'amarrar vaques. Els viatges de final de curs, sobre tot els dos últims, a Jaca i a Mallorca on encara ens vam unir més i vam fer més festa....
Celebràvem totes les festes que eren possibles, en carnaval quan érem més petitos donàvem voltes als tres patis i cremàvem les pancartes amb el carnestoltes vestit amb roba vella, ja quan vam anar a cinquè ens portàvem al pinar i fèiem balls i concursos de disfresses. Per a nadal fèiem un belen vivent i interpretàvem la aplegada de Jesús al portal.Una setmana abans de magdalena pujàvem amb l'autobús i dinàvem dalt de tot.
Els mestres, d'ells no puc dir res roïn perquè han sigut com un amic més, sempre que han pogut m'han ajudat en qualsevol problema. L'únic que puc dir es que tenien molta mala llet, sobretot amb la nostra classe que era la pitjor de tot el col·legi. La millor mestra que he tingut sempre ha sigut i serà la que en tercer i quart d'ESO hem va donar castellà i literatura, se la sentia per tot el col·legi, pegava uns crits que atemorien a qualsevol que s'acostava.
Entre els companys, sols dir que érem una pinya, si algú tenia un problema tots estàvem al seu costat fins que lo solucionava, si algú feia alguna cossa roïna i el tenien que castigar dèiem que érem tots per a estar amb ell, a demés de ser una pinya mai ens hem separat fins que vam arribar a tercer d'ESO, quan van repetir cinc persones i la classe va quedar un poc buida. També hem tingut els nostres enfrontaments, però a les dues hores després ja tornàvem a estar com sempre.
Per suposat no em puc oblidar del porter del col·legi, amb qui he passat tants patis i qui tants xiclets m'ha donat, sempre el tindre present en la meua vida perquè ham ell els patis es tornaven menys avorrits, sempre tenia alguna cossa que contar, alguna tafaneria...
De les meues amigues se tots els dies encara no arribem a casa, ja ens estem cridant per telefon per a contar que tal ha anat el dia, si em vist algun xic maco... i de la resta no se molt més.
Ara tot és molt diferent, a penes se res de moltes persones de la classe i de les que se estan lluny i ens veiem molt poc, però sempre que ens tornem a vore es quan em done conter de que eixes persones són les que estan en el meu cor i estaran per a sempre perquè han format part de la meua vida.
Aquestes fotografies són petits recordos del grans moments que hem viscut tots junts.
