D'acord amb una enquesta relacionada amb la sexualitat, composta per set preguntes en les que destacaven la prevenció, la freqüència i en una investigació que se esta fent per evitar el embarassos no desitjats.
Tant que pensem que el tema de sexe es parlat per tothom sense vergonya, amb aquesta enquesta em pogut vore que segueix sent un tema tabú, tan sols el 18 % dels xics parlen aquest tema amb els seus pares i les xiques son un 20 %.
Amb tot l'èmfasi que s'esta fent en el tema dels mètodes anticonceptius encara hi ha gent que no toma les precaucions, hi no estem parlant de gent major, si no de adolescents que segons el que diuen es troben en una discoteca a un xic i les dóna igual si porten preservatiu i no. Encara que el percentatge no supera el 4% açò es una cosa impensable. Peró aquest 4 % representa en la societat adolescent una gran majoria de embarassos no desitjats, entre els quals acaben en avort un 90%.
Després basant-me en un article on ficava que s'esta fent una investigació sobre de una nova píndola anticonceptiva masculina, aquesta impedeix que l'esperma sobrevisca dins de l'úter sense necessitat de recórrer a hormones. Entre els enquestats hi havia dues postures per una part estarien els homes que si que la prendrien on tan sols participen un 39% i l'altra la part de les dones, on més de la meitat concretament un 60%, diuen que no es fiarien que se la prengueren les seues parelles. Per això l'anticonceptiu més emprat segueix sent el preservatiu masculí, amb un 61%.
Aquesta enquesta tan sols esta feta a gent al voltant de 15 a 18 anys, però si la societat jove comença amb aquesta actitut no voldria jo saber la generació que ve com serà. Amb aquesta enquesta el que he volgut fer arribar es una visió general de com es la societat jove respecte aquest tema i es comporta. La societat jove lo que vol ara es pasaseu bé i no pensa en totes les conseqüencies que pot tindre el simple fet de no utilitzar el preservatiu, peró només es donen compte els joves quan ens ocurreixen les coses.
dimecres, 23 de març del 2011
dilluns, 21 de març del 2011
Magdalena
Potser aquest tema en aquestes dates sigui un poc repetitiu, però que esque aquestes festes canvien la meua vida i la de tots aquells que com jo estan setmanes sense vore als amics.
Un any més tornarem a esperar-te amb emfasi, fins que aplegue i quan aplegue es tornara a passar com si tan sols fora un dia.
Un any més tornarem a beure fins acabar sense fetge.
Un any més ficarem en el nostre cap noves histories que tan sols ocorren en Magdalena.
Un any més tornarem a esperar-te amb emfasi, fins que aplegue i quan aplegue es tornara a passar com si tan sols fora un dia.
Un any més tornarem a beure fins acabar sense fetge.
Un any més ficarem en el nostre cap noves histories que tan sols ocorren en Magdalena.
dimarts, 15 de març del 2011
Els recods
Capítol III: Els records
Encara recorde com em van mirar els pares quan van arribar a la comissaria. Aquella mirada de decepció, però al mateix temps d'alleujament per saber que estava bé. Durant aquells dies em venia al cap una i una altra vegada la mateixa escena, no podia parar de pensar-hi i encara que dins meu sabia que allò que havia fet estava malament, el meu cervell estava satisfet pel que havia passat.
Els primers dies van ser el pitjor de tot, jo no mereixia estar tancada sense poder comunicar-me amb ningú, en una cambra on només hi havia un llit. Estava completament sola i allò encara feia que me'n recordara i tornara a reviure aquell moment, però jo lluitava per dins per eixir d'aquell embut. Aquells dies em van enviar tot tipus de psicòlegs, dia rere dia un pot ple de medicaments anava a parar dins del meu organisme i moltes altres coses que no van servir per a res, perquè qui havia d'eixir de tot allò era jo.
Ah, vaig tornar dels meus records i vaig mirar al meu voltant, ara que tornava a pensar en ella, tot el que havia deixat darrera s'estava convertint en present. Seguia asseguda en el brancal, quan la vaig veure amb els altres sense dir-me res, jo en aquell moment tan sols tenia ganes de plorar, era la meua amiga i no m'havia dit res de res. Van passar dies fins que vaig tindre el valor de trucar-li i preguntar-li jo mateixa si podia anar amb ells, com si haguera de donar-me permís per estar amb ella. Vam estar juntes, em presentà aquells xics nous i una xica que des d’aquell moment ja la vaig calar. Es deia Paloma i en aquells ulls negres es podia endevinar un fons sense acabament on la paraula maldat estava reflectida. Pareixia que tornava a ser com abans, ella i jo juntes i ningú més; però no m'havia adonat que no era així, eren Paloma i ella juntes i inseparables. Després d'aquell dia no em van a tornar a trucar, ella tots els dies passava per davant de ma casa i ni una paraula, no tenia el valor de parar i preguntar encara que fora per mi. Crec que ella mateixa sabia que estava actuant malament, perquè quan no tenia a ningú jo sí que era una bona companyia, però mentre estava Paloma sols existia ella. Ah, però el més graciós era que Paloma no li feia tot el cas que li feia jo, ella sols la volia per a estar amb el seu germà; doncs no li estava malament, per tot el que m'estava fent en aquell moment.
Potser una altra persona l'hauria deixada, però jo no podia encara que volguera, no tenia capacitat per a fer noves amistats; ella era l'únic que tenia i me l'havien arrabassada. Per això la vaig buscar un dia i li vaig dir tot el que pensava, tot el que tenia dins meu, que tant de mal m'estava fent. Estava al meu costat sense dir-me res, mirant cap a davant i jo la cridava, ella no em sentia i tornava a cridar-la... però quan la vaig agarrar del braç desaparegué com el fum.
En aquell moment vaig despertar. Continuava a la clínica.
dilluns, 14 de març del 2011
Un altre món
Capítol II: Una altra!
- Deixa'm, deixa'm!
- Mare, cada dia està pitjor.
Estic farta d'aquests infermers, creuen que no em sé valdre per mi sola. Sempre els tinc darrere, no puc anar tranquil·la ni al servei. Es pensen que tornaré a recaure.
Allò que vaig fer va ser un error, no hauria d'haver ocorregut. Sols volia que em fera cas, que m'atenguera, que m'acceptara. Tots volem ser correspostos, ja siga en els amors com en les amistats. Però tant costava fer-me un somriure quan la mirava o quan li contava coses? Ho havia donat tot per ella. L'havia vista per primera vegada feia més de tres anys i des d'aleshores m'havia paregut sempre super simpàtica. A primera vista pareixia una xica amb la qual et podies estar rient sempre. La vaig conèixer un dia per casualitat, no recorde exactament com ni en quina circumstància. El cas és que ella al principi pareixia molt atenta i estava molt per mi. Quedàvem moltes vesprades per a contar-nos com havíem passat la jornada mentre preníem uns cafès o unes cerveses. En poc de temps li vaig agafar molta confiança i es va convertir en una persona molt important per a mi. Tot anava tan bé, vam arribar a ser com germanes, sempre juntes, sempre.
Però un dia va començar a canviar tot. Ella pareixia distant amb mi, ja no era la mateixa. Però això per què? Per què? Jo no havia fet res per rebre aquell tracte. Sempre darrere d'ella com un gosset, allò no era normal. La cridava a casa, al telèfon mòbil, i mai hi havia resposta. Fins que un dia la vaig seguir per veure el que feia, allò que era més important que la seua amiga. Una altra! Una altra!
Es veu que jo no li donava la suficient companyia ni suport, es veu que jo sols vaig ser un entreteniment de quatre vesprades. El temps passava i cada dia era pitjor. Només despertar-me, al cap em venien imatges dels moments que havíem passat juntes. Pareixia que m'havia estat utilitzant, perquè jo sempre li ajudava a fer-ho tot. Havia estat esperant que apareguera una altra innocent. Em sentia tan malament, tan enganyada.
Jo ja no sabia què era això que sentia, no sé si a més d'amistat hi havia una altra cosa, potser l'estimava. No podia suportar més setmanes aquella situació, així que un dia la vaig esperar a l'eixida del seu lloc de treball a la gasolinera. En veure'm, va vindre a saludar-me com si tot fóra com abans, però en un arravatament de ràbia la vaig agafar amb totes les meus forces i la vaig portar fins a un contenidor de fem. Bramava i plorava, no sabia el que ocorria, però jo ja no estava dins del meu ser. Completament fora de mi, la vaig ficar dins del contenidor i amb un bidó de gasolina i un encenedor li vaig calar foc.
Vaig fugir tan lluny com vaig poder, fins arribar a l'altra punta del país, però de res va servir. Totes les nits pensava en el que havia fet. Com una persona tan pacífica com jo havia arribat a fer aquella bogeria? Somiava que m'agafaven i que em feien el mateix que a ella. Sabia que la meua llibertat no anava a ser per a llarg. Els meus pares segur que havien denunciat la meua desaparició, així que em buscarien fins que em trobaren. Investigarien el perquè de la meua fugida i al final acabaria a la presó.
Al mes i mig em van agafar. Per moltes disfresses que em posara i per molt que fugira la fi havia d'arribar. Hauríeu d'haver vist la cara dels meus pares, allò va ser el pitjor. Va ser com una punyalada directa al cor. No volia ficar-me en el seu lloc. Tan orgullosos que havien estat de mi, tots els moments feliços que havíem passat, tot es va esfondrar quan van saber que era una assassina.
No em van ficar a la presó, com que van considerar que el que més necessitava era tractament psicològic em van portar a un sanatori. Aquest sanatori on porte ja quatre anys.
- Mare, cada dia està pitjor.
Estic farta d'aquests infermers, creuen que no em sé valdre per mi sola. Sempre els tinc darrere, no puc anar tranquil·la ni al servei. Es pensen que tornaré a recaure.
Allò que vaig fer va ser un error, no hauria d'haver ocorregut. Sols volia que em fera cas, que m'atenguera, que m'acceptara. Tots volem ser correspostos, ja siga en els amors com en les amistats. Però tant costava fer-me un somriure quan la mirava o quan li contava coses? Ho havia donat tot per ella. L'havia vista per primera vegada feia més de tres anys i des d'aleshores m'havia paregut sempre super simpàtica. A primera vista pareixia una xica amb la qual et podies estar rient sempre. La vaig conèixer un dia per casualitat, no recorde exactament com ni en quina circumstància. El cas és que ella al principi pareixia molt atenta i estava molt per mi. Quedàvem moltes vesprades per a contar-nos com havíem passat la jornada mentre preníem uns cafès o unes cerveses. En poc de temps li vaig agafar molta confiança i es va convertir en una persona molt important per a mi. Tot anava tan bé, vam arribar a ser com germanes, sempre juntes, sempre.
Però un dia va començar a canviar tot. Ella pareixia distant amb mi, ja no era la mateixa. Però això per què? Per què? Jo no havia fet res per rebre aquell tracte. Sempre darrere d'ella com un gosset, allò no era normal. La cridava a casa, al telèfon mòbil, i mai hi havia resposta. Fins que un dia la vaig seguir per veure el que feia, allò que era més important que la seua amiga. Una altra! Una altra!
Es veu que jo no li donava la suficient companyia ni suport, es veu que jo sols vaig ser un entreteniment de quatre vesprades. El temps passava i cada dia era pitjor. Només despertar-me, al cap em venien imatges dels moments que havíem passat juntes. Pareixia que m'havia estat utilitzant, perquè jo sempre li ajudava a fer-ho tot. Havia estat esperant que apareguera una altra innocent. Em sentia tan malament, tan enganyada.
Jo ja no sabia què era això que sentia, no sé si a més d'amistat hi havia una altra cosa, potser l'estimava. No podia suportar més setmanes aquella situació, així que un dia la vaig esperar a l'eixida del seu lloc de treball a la gasolinera. En veure'm, va vindre a saludar-me com si tot fóra com abans, però en un arravatament de ràbia la vaig agafar amb totes les meus forces i la vaig portar fins a un contenidor de fem. Bramava i plorava, no sabia el que ocorria, però jo ja no estava dins del meu ser. Completament fora de mi, la vaig ficar dins del contenidor i amb un bidó de gasolina i un encenedor li vaig calar foc.
Vaig fugir tan lluny com vaig poder, fins arribar a l'altra punta del país, però de res va servir. Totes les nits pensava en el que havia fet. Com una persona tan pacífica com jo havia arribat a fer aquella bogeria? Somiava que m'agafaven i que em feien el mateix que a ella. Sabia que la meua llibertat no anava a ser per a llarg. Els meus pares segur que havien denunciat la meua desaparició, així que em buscarien fins que em trobaren. Investigarien el perquè de la meua fugida i al final acabaria a la presó.
Al mes i mig em van agafar. Per moltes disfresses que em posara i per molt que fugira la fi havia d'arribar. Hauríeu d'haver vist la cara dels meus pares, allò va ser el pitjor. Va ser com una punyalada directa al cor. No volia ficar-me en el seu lloc. Tan orgullosos que havien estat de mi, tots els moments feliços que havíem passat, tot es va esfondrar quan van saber que era una assassina.
No em van ficar a la presó, com que van considerar que el que més necessitava era tractament psicològic em van portar a un sanatori. Aquest sanatori on porte ja quatre anys.
dijous, 10 de març del 2011
Un altre món
Capítol I: Aquell perfum
I ja era a Barcelona. No semblava fàcil: hi arribava un any més tard, sense conèixer ningú i amb l’alta del sanatori a la butxaca. Però em sentia estranyament alliberada. Estava matriculada de primer curs, tenia plaça en una residència molt a la vora de la facultat, tenia un joc de maletes nous i molta roba per estrenar. Començava el que anava a ser la meua nova vida. Amb l'ajuda dels vianants vaig trobar la parada de l'autobús que em portaria a la facultat. Asseguda ja en el seient de l'autobús, reflexionava temorosa i a l'hora entusiasmada amb què em podria trobar. Amb el famós llibre de Carlos Ruiz Zafón, Marina, recolzat damunt les cames esperant a que l'atenguera, i amb l'iPod encès observava les meravelles de Barcelona. Vam passar per la Sagrada Família, pel barri gòtic, per l'arc del triomf, les rambles... Ja per fi, passades les deu del matí entrava en el campus del centre educatiu, xiques i xics deambulaven per aquelles dunes plenes de gespa i flors, tot semblava tan bonic que no m'ho podia creure.
Jo, tota sola sense saber cap a on anar, vaig tirar cap al davant, mirant a un costat, mirant cap l'altre i escoltant el murmuri de la gent i els cants dels pardals. A la vora de l'edifici em vaig trobar amb un grup de gent que pareixia de la meua edat, em vaig acostar i quan es van adonar que em dirigia cap a ells aquests es van allunyar. Quan ja estava a punt de plorar per aquell menyspreu, vaig sentir uns colpets a l'esquena. Ràpidament, em vaig voltar i vaig veure una xica que aparentava tindre la mateixa edat que jo, 21 anys. Ella se'm va presentar, es deia Júlia i feia carusseta de nena petita, casualment estudiava la mateixa carrera que anava a començar jo, periodisme. Em va mostrar la sala de fotografia, el plató de televisió, les sales de gravació radiofòniques... fins que vam arribar a la porta del despatx del director. Dues hores després eixia d'aquella habitació amb el cap embotat de tanta explicació i tants reglaments, aquell home era la persona més repetitiva que havia trobat en la meua vida. Quan vaig eixir Júlia ja no estava, tornava a estar com al començament, perduda com una agulla en un pallar.
Ja ben endinsat el vespre entrava per la porta de la que anava a ser la meua estança. No estava gens mal aquella cambra, les parets eren blanques com un pastisset de merenga. Era molt lluminosa, molt no, moltíssim i el primer que vaig fer va ser amollar tota la càrrega que m'atreia cap al terra i córrer a la finestra. Aquelles vistes, aquelles vistes eren la llibertat materialitzada, una serralada darrere d'altra plenes de vida.
Durant tot aquell dia vaig veure quasi tota la facultat, i la varietat de gent que hi havia. Allò era esgotador. Poquet a poquet desfeia la maleta i anava penjant la roba en l'armari, col·locant les sabates al sabater, ficant a la tauleta de nit una fotografia dels meus pares amb Nico, el meu gosset. L'estança es va fer en un moment molt acollidora. Em vaig seure a la punta del llit quan de sobte, catacrac! Hala! Tota llarga en terra, quina gràcia! En el sòl em vaig quedar rient i analitzant el que havia passat. Una pota que s'havia trencat. El porter que passejava pels corredors va sentir el soroll i va vindre a la meua habitació. Preguntava "està vostè bé?" Jo, encara rient-me li vaig explicar el que havia succeït. I ell, el pobre home, ranquejant amb una cama, va anar el més ràpid que el cos li permetia a per les ferramentes per a reparar el llit. I en uns vint minuts escassos vaig poder tornar a recolzar-me en el llit.
Amb el matalàs i els coixins blanets em va entrar una somnolència que no era normal. Estava com en un nuvolet, rodejada d'aquell perfum que em recordava els estius en el poble de la meua iaia. Una oloreta a sabó... i així em vaig adormir.
Jo, tota sola sense saber cap a on anar, vaig tirar cap al davant, mirant a un costat, mirant cap l'altre i escoltant el murmuri de la gent i els cants dels pardals. A la vora de l'edifici em vaig trobar amb un grup de gent que pareixia de la meua edat, em vaig acostar i quan es van adonar que em dirigia cap a ells aquests es van allunyar. Quan ja estava a punt de plorar per aquell menyspreu, vaig sentir uns colpets a l'esquena. Ràpidament, em vaig voltar i vaig veure una xica que aparentava tindre la mateixa edat que jo, 21 anys. Ella se'm va presentar, es deia Júlia i feia carusseta de nena petita, casualment estudiava la mateixa carrera que anava a començar jo, periodisme. Em va mostrar la sala de fotografia, el plató de televisió, les sales de gravació radiofòniques... fins que vam arribar a la porta del despatx del director. Dues hores després eixia d'aquella habitació amb el cap embotat de tanta explicació i tants reglaments, aquell home era la persona més repetitiva que havia trobat en la meua vida. Quan vaig eixir Júlia ja no estava, tornava a estar com al començament, perduda com una agulla en un pallar.
Ja ben endinsat el vespre entrava per la porta de la que anava a ser la meua estança. No estava gens mal aquella cambra, les parets eren blanques com un pastisset de merenga. Era molt lluminosa, molt no, moltíssim i el primer que vaig fer va ser amollar tota la càrrega que m'atreia cap al terra i córrer a la finestra. Aquelles vistes, aquelles vistes eren la llibertat materialitzada, una serralada darrere d'altra plenes de vida.
Durant tot aquell dia vaig veure quasi tota la facultat, i la varietat de gent que hi havia. Allò era esgotador. Poquet a poquet desfeia la maleta i anava penjant la roba en l'armari, col·locant les sabates al sabater, ficant a la tauleta de nit una fotografia dels meus pares amb Nico, el meu gosset. L'estança es va fer en un moment molt acollidora. Em vaig seure a la punta del llit quan de sobte, catacrac! Hala! Tota llarga en terra, quina gràcia! En el sòl em vaig quedar rient i analitzant el que havia passat. Una pota que s'havia trencat. El porter que passejava pels corredors va sentir el soroll i va vindre a la meua habitació. Preguntava "està vostè bé?" Jo, encara rient-me li vaig explicar el que havia succeït. I ell, el pobre home, ranquejant amb una cama, va anar el més ràpid que el cos li permetia a per les ferramentes per a reparar el llit. I en uns vint minuts escassos vaig poder tornar a recolzar-me en el llit.
Amb el matalàs i els coixins blanets em va entrar una somnolència que no era normal. Estava com en un nuvolet, rodejada d'aquell perfum que em recordava els estius en el poble de la meua iaia. Una oloreta a sabó... i així em vaig adormir.
De sobte, vaig aparèixer de nou al sanatori.
dimecres, 9 de març del 2011
TASQUES
Per al periòdic:
- Article sobre el tabac i les drogues (fet)
- Article sobre l'alcohol (fet)
- Fotografia de l'alcohol (fet)
- Fotografia del tabac
- Article de la sexualitat fent refencia al buidatge de la ràdio
- Fotografies de la manifestació (fet)
- Article sobre el tabac i les drogues (fet)
- Article sobre l'alcohol (fet)
- Fotografia de l'alcohol (fet)
- Fotografia del tabac
- Article de la sexualitat fent refencia al buidatge de la ràdio
- Fotografies de la manifestació (fet)
dilluns, 7 de març del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)