- Deixa'm, deixa'm!
- Mare, cada dia està pitjor.
Estic farta d'aquests infermers, creuen que no em sé valdre per mi sola. Sempre els tinc darrere, no puc anar tranquil·la ni al servei. Es pensen que tornaré a recaure.
Allò que vaig fer va ser un error, no hauria d'haver ocorregut. Sols volia que em fera cas, que m'atenguera, que m'acceptara. Tots volem ser correspostos, ja siga en els amors com en les amistats. Però tant costava fer-me un somriure quan la mirava o quan li contava coses? Ho havia donat tot per ella. L'havia vista per primera vegada feia més de tres anys i des d'aleshores m'havia paregut sempre super simpàtica. A primera vista pareixia una xica amb la qual et podies estar rient sempre. La vaig conèixer un dia per casualitat, no recorde exactament com ni en quina circumstància. El cas és que ella al principi pareixia molt atenta i estava molt per mi. Quedàvem moltes vesprades per a contar-nos com havíem passat la jornada mentre preníem uns cafès o unes cerveses. En poc de temps li vaig agafar molta confiança i es va convertir en una persona molt important per a mi. Tot anava tan bé, vam arribar a ser com germanes, sempre juntes, sempre.
Però un dia va començar a canviar tot. Ella pareixia distant amb mi, ja no era la mateixa. Però això per què? Per què? Jo no havia fet res per rebre aquell tracte. Sempre darrere d'ella com un gosset, allò no era normal. La cridava a casa, al telèfon mòbil, i mai hi havia resposta. Fins que un dia la vaig seguir per veure el que feia, allò que era més important que la seua amiga. Una altra! Una altra!
Es veu que jo no li donava la suficient companyia ni suport, es veu que jo sols vaig ser un entreteniment de quatre vesprades. El temps passava i cada dia era pitjor. Només despertar-me, al cap em venien imatges dels moments que havíem passat juntes. Pareixia que m'havia estat utilitzant, perquè jo sempre li ajudava a fer-ho tot. Havia estat esperant que apareguera una altra innocent. Em sentia tan malament, tan enganyada.
Jo ja no sabia què era això que sentia, no sé si a més d'amistat hi havia una altra cosa, potser l'estimava. No podia suportar més setmanes aquella situació, així que un dia la vaig esperar a l'eixida del seu lloc de treball a la gasolinera. En veure'm, va vindre a saludar-me com si tot fóra com abans, però en un arravatament de ràbia la vaig agafar amb totes les meus forces i la vaig portar fins a un contenidor de fem. Bramava i plorava, no sabia el que ocorria, però jo ja no estava dins del meu ser. Completament fora de mi, la vaig ficar dins del contenidor i amb un bidó de gasolina i un encenedor li vaig calar foc.
Vaig fugir tan lluny com vaig poder, fins arribar a l'altra punta del país, però de res va servir. Totes les nits pensava en el que havia fet. Com una persona tan pacífica com jo havia arribat a fer aquella bogeria? Somiava que m'agafaven i que em feien el mateix que a ella. Sabia que la meua llibertat no anava a ser per a llarg. Els meus pares segur que havien denunciat la meua desaparició, així que em buscarien fins que em trobaren. Investigarien el perquè de la meua fugida i al final acabaria a la presó.
Al mes i mig em van agafar. Per moltes disfresses que em posara i per molt que fugira la fi havia d'arribar. Hauríeu d'haver vist la cara dels meus pares, allò va ser el pitjor. Va ser com una punyalada directa al cor. No volia ficar-me en el seu lloc. Tan orgullosos que havien estat de mi, tots els moments feliços que havíem passat, tot es va esfondrar quan van saber que era una assassina.
No em van ficar a la presó, com que van considerar que el que més necessitava era tractament psicològic em van portar a un sanatori. Aquest sanatori on porte ja quatre anys.
- Mare, cada dia està pitjor.
Estic farta d'aquests infermers, creuen que no em sé valdre per mi sola. Sempre els tinc darrere, no puc anar tranquil·la ni al servei. Es pensen que tornaré a recaure.
Allò que vaig fer va ser un error, no hauria d'haver ocorregut. Sols volia que em fera cas, que m'atenguera, que m'acceptara. Tots volem ser correspostos, ja siga en els amors com en les amistats. Però tant costava fer-me un somriure quan la mirava o quan li contava coses? Ho havia donat tot per ella. L'havia vista per primera vegada feia més de tres anys i des d'aleshores m'havia paregut sempre super simpàtica. A primera vista pareixia una xica amb la qual et podies estar rient sempre. La vaig conèixer un dia per casualitat, no recorde exactament com ni en quina circumstància. El cas és que ella al principi pareixia molt atenta i estava molt per mi. Quedàvem moltes vesprades per a contar-nos com havíem passat la jornada mentre preníem uns cafès o unes cerveses. En poc de temps li vaig agafar molta confiança i es va convertir en una persona molt important per a mi. Tot anava tan bé, vam arribar a ser com germanes, sempre juntes, sempre.
Però un dia va començar a canviar tot. Ella pareixia distant amb mi, ja no era la mateixa. Però això per què? Per què? Jo no havia fet res per rebre aquell tracte. Sempre darrere d'ella com un gosset, allò no era normal. La cridava a casa, al telèfon mòbil, i mai hi havia resposta. Fins que un dia la vaig seguir per veure el que feia, allò que era més important que la seua amiga. Una altra! Una altra!
Es veu que jo no li donava la suficient companyia ni suport, es veu que jo sols vaig ser un entreteniment de quatre vesprades. El temps passava i cada dia era pitjor. Només despertar-me, al cap em venien imatges dels moments que havíem passat juntes. Pareixia que m'havia estat utilitzant, perquè jo sempre li ajudava a fer-ho tot. Havia estat esperant que apareguera una altra innocent. Em sentia tan malament, tan enganyada.
Jo ja no sabia què era això que sentia, no sé si a més d'amistat hi havia una altra cosa, potser l'estimava. No podia suportar més setmanes aquella situació, així que un dia la vaig esperar a l'eixida del seu lloc de treball a la gasolinera. En veure'm, va vindre a saludar-me com si tot fóra com abans, però en un arravatament de ràbia la vaig agafar amb totes les meus forces i la vaig portar fins a un contenidor de fem. Bramava i plorava, no sabia el que ocorria, però jo ja no estava dins del meu ser. Completament fora de mi, la vaig ficar dins del contenidor i amb un bidó de gasolina i un encenedor li vaig calar foc.
Vaig fugir tan lluny com vaig poder, fins arribar a l'altra punta del país, però de res va servir. Totes les nits pensava en el que havia fet. Com una persona tan pacífica com jo havia arribat a fer aquella bogeria? Somiava que m'agafaven i que em feien el mateix que a ella. Sabia que la meua llibertat no anava a ser per a llarg. Els meus pares segur que havien denunciat la meua desaparició, així que em buscarien fins que em trobaren. Investigarien el perquè de la meua fugida i al final acabaria a la presó.
Al mes i mig em van agafar. Per moltes disfresses que em posara i per molt que fugira la fi havia d'arribar. Hauríeu d'haver vist la cara dels meus pares, allò va ser el pitjor. Va ser com una punyalada directa al cor. No volia ficar-me en el seu lloc. Tan orgullosos que havien estat de mi, tots els moments feliços que havíem passat, tot es va esfondrar quan van saber que era una assassina.
No em van ficar a la presó, com que van considerar que el que més necessitava era tractament psicològic em van portar a un sanatori. Aquest sanatori on porte ja quatre anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada