Capítol I: Aquell perfum
I ja era a Barcelona. No semblava fàcil: hi arribava un any més tard, sense conèixer ningú i amb l’alta del sanatori a la butxaca. Però em sentia estranyament alliberada. Estava matriculada de primer curs, tenia plaça en una residència molt a la vora de la facultat, tenia un joc de maletes nous i molta roba per estrenar. Començava el que anava a ser la meua nova vida. Amb l'ajuda dels vianants vaig trobar la parada de l'autobús que em portaria a la facultat. Asseguda ja en el seient de l'autobús, reflexionava temorosa i a l'hora entusiasmada amb què em podria trobar. Amb el famós llibre de Carlos Ruiz Zafón, Marina, recolzat damunt les cames esperant a que l'atenguera, i amb l'iPod encès observava les meravelles de Barcelona. Vam passar per la Sagrada Família, pel barri gòtic, per l'arc del triomf, les rambles... Ja per fi, passades les deu del matí entrava en el campus del centre educatiu, xiques i xics deambulaven per aquelles dunes plenes de gespa i flors, tot semblava tan bonic que no m'ho podia creure.
Jo, tota sola sense saber cap a on anar, vaig tirar cap al davant, mirant a un costat, mirant cap l'altre i escoltant el murmuri de la gent i els cants dels pardals. A la vora de l'edifici em vaig trobar amb un grup de gent que pareixia de la meua edat, em vaig acostar i quan es van adonar que em dirigia cap a ells aquests es van allunyar. Quan ja estava a punt de plorar per aquell menyspreu, vaig sentir uns colpets a l'esquena. Ràpidament, em vaig voltar i vaig veure una xica que aparentava tindre la mateixa edat que jo, 21 anys. Ella se'm va presentar, es deia Júlia i feia carusseta de nena petita, casualment estudiava la mateixa carrera que anava a començar jo, periodisme. Em va mostrar la sala de fotografia, el plató de televisió, les sales de gravació radiofòniques... fins que vam arribar a la porta del despatx del director. Dues hores després eixia d'aquella habitació amb el cap embotat de tanta explicació i tants reglaments, aquell home era la persona més repetitiva que havia trobat en la meua vida. Quan vaig eixir Júlia ja no estava, tornava a estar com al començament, perduda com una agulla en un pallar.
Ja ben endinsat el vespre entrava per la porta de la que anava a ser la meua estança. No estava gens mal aquella cambra, les parets eren blanques com un pastisset de merenga. Era molt lluminosa, molt no, moltíssim i el primer que vaig fer va ser amollar tota la càrrega que m'atreia cap al terra i córrer a la finestra. Aquelles vistes, aquelles vistes eren la llibertat materialitzada, una serralada darrere d'altra plenes de vida.
Durant tot aquell dia vaig veure quasi tota la facultat, i la varietat de gent que hi havia. Allò era esgotador. Poquet a poquet desfeia la maleta i anava penjant la roba en l'armari, col·locant les sabates al sabater, ficant a la tauleta de nit una fotografia dels meus pares amb Nico, el meu gosset. L'estança es va fer en un moment molt acollidora. Em vaig seure a la punta del llit quan de sobte, catacrac! Hala! Tota llarga en terra, quina gràcia! En el sòl em vaig quedar rient i analitzant el que havia passat. Una pota que s'havia trencat. El porter que passejava pels corredors va sentir el soroll i va vindre a la meua habitació. Preguntava "està vostè bé?" Jo, encara rient-me li vaig explicar el que havia succeït. I ell, el pobre home, ranquejant amb una cama, va anar el més ràpid que el cos li permetia a per les ferramentes per a reparar el llit. I en uns vint minuts escassos vaig poder tornar a recolzar-me en el llit.
Amb el matalàs i els coixins blanets em va entrar una somnolència que no era normal. Estava com en un nuvolet, rodejada d'aquell perfum que em recordava els estius en el poble de la meua iaia. Una oloreta a sabó... i així em vaig adormir.
Jo, tota sola sense saber cap a on anar, vaig tirar cap al davant, mirant a un costat, mirant cap l'altre i escoltant el murmuri de la gent i els cants dels pardals. A la vora de l'edifici em vaig trobar amb un grup de gent que pareixia de la meua edat, em vaig acostar i quan es van adonar que em dirigia cap a ells aquests es van allunyar. Quan ja estava a punt de plorar per aquell menyspreu, vaig sentir uns colpets a l'esquena. Ràpidament, em vaig voltar i vaig veure una xica que aparentava tindre la mateixa edat que jo, 21 anys. Ella se'm va presentar, es deia Júlia i feia carusseta de nena petita, casualment estudiava la mateixa carrera que anava a començar jo, periodisme. Em va mostrar la sala de fotografia, el plató de televisió, les sales de gravació radiofòniques... fins que vam arribar a la porta del despatx del director. Dues hores després eixia d'aquella habitació amb el cap embotat de tanta explicació i tants reglaments, aquell home era la persona més repetitiva que havia trobat en la meua vida. Quan vaig eixir Júlia ja no estava, tornava a estar com al començament, perduda com una agulla en un pallar.
Ja ben endinsat el vespre entrava per la porta de la que anava a ser la meua estança. No estava gens mal aquella cambra, les parets eren blanques com un pastisset de merenga. Era molt lluminosa, molt no, moltíssim i el primer que vaig fer va ser amollar tota la càrrega que m'atreia cap al terra i córrer a la finestra. Aquelles vistes, aquelles vistes eren la llibertat materialitzada, una serralada darrere d'altra plenes de vida.
Durant tot aquell dia vaig veure quasi tota la facultat, i la varietat de gent que hi havia. Allò era esgotador. Poquet a poquet desfeia la maleta i anava penjant la roba en l'armari, col·locant les sabates al sabater, ficant a la tauleta de nit una fotografia dels meus pares amb Nico, el meu gosset. L'estança es va fer en un moment molt acollidora. Em vaig seure a la punta del llit quan de sobte, catacrac! Hala! Tota llarga en terra, quina gràcia! En el sòl em vaig quedar rient i analitzant el que havia passat. Una pota que s'havia trencat. El porter que passejava pels corredors va sentir el soroll i va vindre a la meua habitació. Preguntava "està vostè bé?" Jo, encara rient-me li vaig explicar el que havia succeït. I ell, el pobre home, ranquejant amb una cama, va anar el més ràpid que el cos li permetia a per les ferramentes per a reparar el llit. I en uns vint minuts escassos vaig poder tornar a recolzar-me en el llit.
Amb el matalàs i els coixins blanets em va entrar una somnolència que no era normal. Estava com en un nuvolet, rodejada d'aquell perfum que em recordava els estius en el poble de la meua iaia. Una oloreta a sabó... i així em vaig adormir.
De sobte, vaig aparèixer de nou al sanatori.
Recordeu que el diumenge 13 heu de publicar el capítol II. Ja el teniu escrit?
ResponElimina