Els recods

Capítol III:  Els records


Encara recorde com em van mirar els pares quan van arribar a la comissaria. Aquella mirada de decepció, però al mateix temps d'alleujament per saber que estava bé. Durant aquells dies em venia al cap una i una altra vegada la mateixa escena, no podia parar de pensar-hi i encara que dins meu sabia que allò que havia fet estava malament, el meu cervell estava satisfet pel que havia passat.

Els primers dies van ser el pitjor de tot, jo no mereixia estar tancada sense poder comunicar-me amb ningú, en una cambra on només hi havia un llit. Estava completament sola i allò encara feia que me'n recordara i tornara a reviure aquell moment, però jo lluitava per dins per eixir d'aquell embut. Aquells dies em van enviar tot tipus de psicòlegs, dia rere dia un pot ple de medicaments anava a parar dins del meu organisme i moltes altres coses que no van servir per a res, perquè qui havia d'eixir de tot allò era jo.

Ah, vaig tornar dels meus records i vaig mirar al meu voltant, ara que tornava a pensar en ella, tot el que havia deixat darrera s'estava convertint en present. Seguia asseguda en el brancal, quan la vaig veure amb els altres sense dir-me res, jo en aquell moment tan sols tenia ganes de plorar, era la meua amiga i no m'havia dit res de res. Van passar dies fins que vaig tindre el valor de trucar-li i preguntar-li jo mateixa si podia anar amb ells, com si haguera de donar-me permís per estar amb ella. Vam estar juntes, em presentà aquells xics nous i una xica que des d’aquell moment ja la vaig calar. Es deia Paloma i en aquells ulls negres es podia endevinar un fons sense acabament on la paraula maldat estava reflectida. Pareixia que tornava a ser com abans, ella i jo juntes i ningú més; però no m'havia adonat que no era així, eren Paloma i ella juntes i inseparables. Després d'aquell dia no em van a tornar a trucar, ella tots els dies passava per davant de ma casa i ni una paraula, no tenia el valor de parar i preguntar encara que fora per mi. Crec que ella mateixa sabia que estava actuant malament, perquè quan no tenia a ningú jo sí que era una bona companyia, però mentre estava Paloma sols existia ella. Ah, però el més graciós era que Paloma no li feia tot el cas que li feia jo, ella sols la volia per a estar amb el seu germà; doncs no li estava malament, per tot el que m'estava fent en aquell moment.

Potser una altra persona l'hauria deixada, però jo no podia encara que volguera, no tenia capacitat per a fer noves amistats; ella era l'únic que tenia i me l'havien arrabassada. Per això la vaig buscar un dia i li vaig dir tot el que pensava, tot el que tenia dins meu, que tant de mal m'estava fent. Estava al meu costat sense dir-me res, mirant cap a davant i jo la cridava, ella no em sentia i tornava a cridar-la... però quan la vaig agarrar del braç desaparegué com el fum.

En aquell moment vaig despertar. Continuava a la clínica.